User Profile

Els fets autèntics es deformen per tal d'acostar-se al mite arquetípic. Passa el mateix amb qualsevol fet que no en coneguem tot, s'omplen amb altres fets d'històries conegudes

Individualitat vs comunitat

Mircea assenyala el rebuig del home arcaic vers l'història i els fets individuals. Sembla ser més important allò comunitari. Confirma el pas d'una societat sempre menys individualista cap a una, sobretot des de il·lustració, on el pes de l'independentisme és més gran. Ara, si l'home es plany de la seva separació i soletat i la seva psique cerca tornar a la unió amb el poder superior, perquè camina cap a un individualisme cada cop més intens?

La repetició i el aquí i ara

Mitjançant la repetició, s'anul·la la temporalitat i la història, de manera que l'home viu en el present, en el aquí i el ara.

El patiment com història

El patiment és el que passa, el que esdevé, de manera que, diu Mircea, el patiment és la història. Quan el que esdevé és un absurd, ens provoca el patiment. En esdevindre com a voluntat de Déu, és coherent i suportable. La vida és una vall de llàgrimes, la història, el que esdevé és patiment, i per tant cal Déu per lliurar-li en nostre patiment i incomprensió de l'absurd i allò que no poden controlar.

És l'home primitiu menys individualista?

No acabo d'entendre si Mircea proposa que l'home primitiu era menys individualista, en el sentit que no era protagonista de l'història i, per tant, tant sols podia acceptar, o bé suportar, els fets. La fe, entesa com quelcom individual, una actitud de l'individu vers allò que ens transcendeix, és un primer pas en el camí del individualisme descregut, de la sequera espiritual.

Viure és una tragèdia i la fe ens salva de la desesperació

Quatre dels cinc capítols transcorren per un recorregut històric per la significació del jardí en la cultura europea fins al segle XIX.

En el cinquè capítol és on el títol queda explicat. Ja a la introducció l'autor remarca la profunda separació de l'home actual amb la natura, de manera que el plaer que trobem en caminar per un jardí o en tenir-ne cura, és el plaer de sentir-nos, altra vegada, part de quelcom que ens transcendeix, en aquest cas la natura, i de la que vam ser separats en el moment de prendre consciència de nosaltres mateixos i de la nostra separació vers quelcom superior a nosaltres mateixos, moment representat a l'Antic Testament amb l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís, un jardí de fet. En les paraules de l'autor: "els éssers humans encara lluitem per superar la profunda sensació d'alineació amb el món natural, encara intentem trobar maneres de superar la separació entre la natura i nosaltres mateixos".

La tasca sagrada del jardiner és, per l'autor, deixant de banda el nostre ego en voler "dissenyar" un jardí, trobar l'esperit d'un lloc de manera que aquest ens guií en la tasca de millorar-lo, ajudar-lo. "Facis la teva voluntat" com diu el Parenostre.