Els fets autèntics es deformen per tal d'acostar-se al mite arquetípic. Passa el mateix amb qualsevol fet que no en coneguem tot, s'omplen amb altres fets d'històries conegudes

Individualitat vs comunitat

Mircea assenyala el rebuig del home arcaic vers l'història i els fets individuals. Sembla ser més important allò comunitari. Confirma el pas d'una societat sempre menys individualista cap a una, sobretot des de il·lustració, on el pes de l'independentisme és més gran. Ara, si l'home es plany de la seva separació i soletat i la seva psique cerca tornar a la unió amb el poder superior, perquè camina cap a un individualisme cada cop més intens?

La repetició i el aquí i ara

Mitjançant la repetició, s'anul·la la temporalitat i la història, de manera que l'home viu en el present, en el aquí i el ara.

El patiment com història

El patiment és el que passa, el que esdevé, de manera que, diu Mircea, el patiment és la història. Quan el que esdevé és un absurd, ens provoca el patiment. En esdevindre com a voluntat de Déu, és coherent i suportable. La vida és una vall de llàgrimes, la història, el que esdevé és patiment, i per tant cal Déu per lliurar-li en nostre patiment i incomprensió de l'absurd i allò que no poden controlar.

És l'home primitiu menys individualista?

No acabo d'entendre si Mircea proposa que l'home primitiu era menys individualista, en el sentit que no era protagonista de l'història i, per tant, tant sols podia acceptar, o bé suportar, els fets. La fe, entesa com quelcom individual, una actitud de l'individu vers allò que ens transcendeix, és un primer pas en el camí del individualisme descregut, de la sequera espiritual.

Viure és una tragèdia i la fe ens salva de la desesperació