Cada cop estem més convençuts de la necessitat que els veritables revolucionaris re-coneguin en la revolució -com a acte creador i alliberador- un acte d'amor. Per nos-altres, la revolució, que no es fa sense teoria de la revolució i per tant sense ciència, no té en aquesta cap incompatibilitat amb l'amor. Al contrari, la revolució, que és feta per persones, es fa en nom de la humanització. Què porta els revolucionaris a fer costat als oprimits, sinó la condició deshumanitzada en què aquests es troben?
No és per culpa del deteriorament a què se sotmet la paraula amor en el món capitalista que la revolució deixarà de ser amorosa, ni els revolucionaris callaran sobre el seu caràcter biòfil. Guevara, tot i subratllar el «risc de semblar ridicul», no va tenir por d'afirmar-ho: «Déjeme decirle», va declarar a Carlos Quijano, a riesgo de parecer ridículo, que el verdadero revolucionario es animado por fuertes sentimientos de amor.