User Profile

Recomanat si voleu passar una bona mala estona.

No tinc gaire experiència amb el terror com a element central d'un joc de rol, així que no puc comparar gaire... Sempre és un tema delicat i subjectiu que m'ha aparegut en pinzellades. Aquí, en canvi, es ve a patir, i això el joc ho facilita bé. Tenim per un costat la ambientació, conegudíssima per totes les películes i encara més ampliada en el llibre; i per altra banda, el sistema mecànic del joc em sembla senzill i efectiu. Fa fàcil la resolució de tirades i hi introdueix l'estrès, fent que si qui juga el personatge no està en sincronia amb el que aquest pateix... S'hi sincronitzi!

La ambientació té més detall de la que en un principi m'importa. És una distopia turbocapitalista en la què les corporacions ens segueixen duent a la mort, etc. Sembla que el joc vulgui facilitar els conflictes entre personatges i ho entenc: com a les pelis, amb el context de vida o mort, d'aquí surten els problemes. Resulta que qui obre l'escotilla que havia de quedar tancada és un del propi equip que espera cobrar una pasta per fer-ho... Dic que té més detall del que em fa falta perquè no em convenç per dirigir-hi campanyes, si no partides més curtes (escenaris).

L'he dirigit un parell de cops, l'escenari introductori els dos, un escenari que em sembla genial (dels millors i tot), si bé no és facil de dirigir, i el nivell ee conflicte i la potencial mortaldat és tanta que no veig com podria sostenir-ho en una campanya.

Però sembla que en digui pestes i és que en realitat comento els dubtes, qur no són ni crítiques. És un joc molt ben polit que ha permès a un sapastre com jo fer cridar a taules senceres d'horror, estrès i discutir sobre si engegar el detector fe moviment o reservar-ne la bateria per més endavant "ara segur que no hi ha res".......

Que els economistes van, més que res, muntar-se un xiringuito a mida en formalitzar aquest camp ja ho sabem, però aquest llibre els deixa despullats... I en el procés s'aprenen moltes coses!

Ens dóna finestres a que diferents cultures han organitzat la vida econòmica de mil maneres diferents. La antropologia està interessantíssima! Resol, en aquest cas, aquella carència de la just or ia com a successió de reis i batalles, ja que aquí apareixen en tant que poden afectar les vides de la gent.

En aquest llibre viatgem per tots els continents i des de que prehistòria fins al present, traient sic de tot arreu.

Hi veiem com la noció de propietat que tenim es remunta a l'Imperi Romà, i com d'agressiva és; com els mites dels zombis i morts vivents són ecos de les víctimes de l'esclavitud; com el budisme entrava en contradiccions i tenia monestirs xapats d'or... I com la burocràcia xinesa s'hi va encarar.

Un pou de coneixement per recordar que la vida econòmica podria ser molt diferent i complir millor el seu suposat objectiu. Que quan algú diu allò de "la naturalesa humana és xunga", en realitat parla d'una doctrina que té uns 500 anys i ens imposa una violència brutal que ha anat desfent les societats.

I que ho podem fer diferent, millor.

Suposo que no sóc el públic objectiu i no em va enganxar especialment receptiu...

Com el mateix autor avisa, per poder sustentar cada aforisme caldria escriure bastant més, i com que passa. Ell és vingut a compartir com veu les coses i agafa el que puguis.

És prou vague com perquè segur que qualsevol pugui trobar valor en alguns dels aforismes. Rascant una mica més, hi ha idees amb les que estic d'acord i d'altres que no: potser és un altre exemple de la indefinició nebulosa de la quàntica, en la que l'autor és expert. Però no deix de ser un exercici una mica cunyat, crec. Potser en el francès original es manté un aspecte estètic en els aforismes.

Màxim riure en el moment en què carrega durament contra el materialisme dialèctic. És gairebé l'únic concepte que adreça de forma concreta! I és per carregar-hi a l'ample. I ei, l'entenc. La majoria de gent que el treu a passejar ho fa malament i de forma perniciosa, però després de passar-se el llibre defensant que les coses no són ni blanc ni negre (en el concepte del "Tercero Oculto"), en aquest cas s'afanya massa a dir que caca: sí, el materialisme dialèctic és una eina d'anàlisi, una reducció que esdevé problemàtica quan alguns pretenen aplicar-ne les conclusions de forma global. Però si les eines de modelització de la realitat no són útils, ell mateix ja pot plegar: la física sencera n'és, una simplificació de la realitat.

Avís: fa massa temps que el vaig acabar, i ai mare no he actualitzat res, tant per vergonya del ritme de lectura com per les "coses de la vida" que l'han fotut pel terra.

A l'inici anava a fer un post de comentari de cada capítol. De fet tinc escrits els del prefaci (llarg i necessari per posar context) i el primer, però la resta va anar morint juntament amb les capacitats de lectura.

No obstant això, el vaig acabar fa mesos... És un llibre documental: es presenten els fets amb les fonts. Ben enfilat, això sí, per donar idea de l'infern que va tocar viure.

En la fotografia queda en evidència com el leninisme havia donat l'esquena a la lluita de la dona, amb l'excusa que encara ressona avui dia "és un problema de capitalisme, arreglem això"; però no només: la majoria de l'anarquisme, tot i donar suport, ho feia una mica de boqueta.

Fins i tot a nivell intern de Mujeres Libres ja s'endevinaven divisions que han tornat a la superfície més recentment, sobre sexualitat o quin és el "paper de la dona" si és que tal cosa existeix. Molt interessant!

Com també ho és veure com a pesar de tots els pals a la roda des del "bàndol propi" i la guerra que va començar, van fer una feinada.

En recomano la lectura a qualsevol persona que li interessi la història -primer pas per evitar caure en els mateixos errors?

Bé, vaig amb comentaris del Prefaci i la Introducció del llibre. És llarg i són comentaris desordenats, amb dies de diferència, i de moment sense editar, així que ja em perdonareu:

Es presenta el llibre. La autora ens avisa que la edició per la traducció al castellà s'ha modificat molt poc des de l'original, a pesar d'haver passat bastants anys. També avisa que està escrit per al context americà, que en l'aspecte social és molt diferent al de per aquí, així que ojut amb les interpretacions suposo.

Un dels aspectes on posa èmfasi és en la multiculturalitat i multiracialitat americana vs la espanyola. Es nota en aquest accent que el llibre té ja gairebé 40 anys.

Mujeres libres, 20k dones del 1936 al 39. La autora explica com va anar coneixent i entrevistant a protagonistes de l'època. Molt xocant la advertència que li van fer feministes de quan preparava el llibre: consideraven a moltes de les antigues militants de ML reaccionàries. No es consideraven feministes perquè operaven amb la definició que feminisme busca substituir la jerarquia masculina per una femenina. Si aquesta és la definició de feminisme amb la que s'operava per les espanyes els 80, glups... Avui dia aquesta definició només la branden com a falàcia la morralla de dretes. La autora tampoc la compartia; als usa sembla que es treballava la definició de feminisme actual?

La autora repassa com va anar coneixent diverses de les "Mujeres Libres" de l'època, amb una breu nota biogràfica i sobre la impressió que li van causar. Està molt bé, va formant un mapa que introdueix a les persones i a com veuen el món, amb els seus punts de vista complexos i el camí que van seguir per arribar a ML; una idea central que es va repetint és que "l'alliberament és una lluita tant de les dones com dels homes", cosa amb la que totis estem d'acord oi? Això duia a moltes a ser reticents a un grup no mixt... Fins que les reaccions dels homes les convencien que hi havia molta lluita a fer en aquest àmbit, i de manera no mixta.

També s'encaixa a ML dins del moviment anarcosindicalista de l'època. S'explica que anaven, doncs, en la línia del comunisme llibertari, que el desenvolupament de l'individu només pot ser ple si és en el si de comunitats i/o organitzacions que valoren i reconeixen la diversitat de qui les compon, i al mateix temps estan totalment en contra de la lògica liberal que preten als individus com totalment separats de l'àmbit social.

Molt interessant la crítica a com el marxisme va tractar el feminisme, amb la seva insistència en veure només l'opressió de classe, potser per allunyar-se del socialisme utòpic que si denunciava opressió de gènere. Per sort l'anarquisme recull la necessitat d'oposar-se a tota jerarquia i oposar-se a relacions de dominació i subordinació en qualsevol eix, ètnia, raça, classe... Tampoc defuig que això és en el pla teòric: en la pràctica, molts mascles anarquistes eren masclistes. Com a mínim, però, la teoria servia de suport al feminisme, no de mordaça. ML van forçar, doncs, a tot el moviment anarquista a reflexionar sobre com a mínim un aspecte de la diversitat i la relació que hi tenien, desenvolupant teoria i pràctica.

El títol és una conya perquè la novel·la transcorre en el planeta Hivern, que té temperatures significativament més baixes que les de la Terra.

I Le Guin posa força llenya a l'estufa (prometo parar!): no només hi ha la construcció de com seria la vida en un món així de fred amb una biosfera particular, i on la humanitat va arribar fa milers d'anys des de l'espai en condicions gens clares. El nivell tecnològic seria com és ara l’actual, adaptat al planeta.

Un altre gran tema és que lis habitants d’aquest planeta passen la major part del temps en un estat andrògin, des del que poden manifestar qualsevol dels dos sexes biològics quan entren en zel. Al principi em preocupava trobar-me amb essencialismes de gènere, però en tot cas són el punt de vista incomplert d’un dels protagonistes, que anirà canviant. I com afecta la particularitat biològica de la població d’Hivern a la història? Doncs al meu parer de manera molt natural l’allibera de divisions de gènere. En tot cas permet que ens plantegem com moltes de les coses que atribuïm a diferències de gènere són adquirides socialment.

L’altre gran punt, que pesa bastant, és la crítica social i política, i de fet vaig estar a punt de compartir-ne un parell de cites fent duríssima crítica al patriotisme. Es detallen dos països; l’un és una mena de monarquia disfuncional: el llibre mostra com els horrors vénen des d’aquest grup polític priviliegiat que governa sobre un poble que culturalment practica el suport mutu. Kropotkin ens diria que per necessitat, donades les difícils condicions del planeta. No n’escatima la crítica, esclar: és admirable com Le Guin elabora les seves societats incorporant-hi sempre la foscor, seguint línies taoistes que tant li agraden i que van apareixent en el llibre.

Però si un dels països és un garbuix, l’altre és una clara referència a una dictadura socialista. I com ja passava en «els Desposseïts», la crítica és brutal. I és que realment quin tipus de persona voldria viure en una distopia de control social i submissió política?

El recomano molt: tot el que he explicat queda barrejat en les aventures del primer enviat que arriba a Hivern des d’un altre planeta, de forma molt entretinguda... I és difícil no trobar-hi idees en les que aprofundir!