Nascut al Mediterrani, magufo, histriònic, cregut i pedant oficial a casa i entre coneguts. Pare de la meva filla.
blog.mastodont.cat/author/raulmagdalena/
També faig premonicions a @cronicaprocesum@mastodont.cat
Gilles Clément, sens dubte, en sap un pou de #plantes. Va ser el jardiner en cap dels Jardins de #Versailles, suposo que això ja el qualifica per savi. El problema està quan repeteixes tantes vegades, en un #llibre tan curt, que els altres són minvats i no són tan savis i llestos com tu, es fa pesat.
Gilles, a més de parlar de les plantes rodamons, ens alliçona contínuament sobre el que ha de considerar-se, o no, invasor en un món global i tan cosmopolita com ell.
El millor és la #història sobre l'origen del mot "coco" per a designar la llavor del cocoter.
Si beus les paraules de Gilles, endavant, si no, pots obviar-lo.
El apoyo mutuo, de Kropotkin, es uno de los grandes libros universales. Un hecho que …
Ara que m'hi fixo la coberta és interessant, a teoria de jocs i comportament els coloms són aquelles persones que colaboran, mentre que els falcons són aquelles persones que no colaboren mai i busquem aprofitar-se.
En veure "Runciman" em vaig emocionar de descobrir un nou llibre de l'historiador anglès i que, a més, tractés sobre l'estat, però es tracta del seu net polític. Bé, té prou currículum el noi per fer el llibre interessant.
Encara que editat per Desperta Ferro com història militar, jo trauria l'adjectiu de militar i el deixaria en història, en un context de guerra, això sí, però no és un llibre de grans operacions militars.
El que és fantàstic, i entenc que per això força premiat, és el retrat sépia d'un món, el final del llarg segle XIX en diuen alguns historiadors, d'imperis i comunitats multiculturals desaparegudes del centre i est d'Europa en què, i en això el llibre em sembla més original, ja s'anunciaven les neteges ètniques que la fi dels imperis Alemany, Habsburg i Rus van encetar i que va continuar a una escala encara més gran amb la Segona Guerra Mundial. De ciutats com Przemyśl amb una barreja de polonesos, ucraïnesos i jueus, cadascun amb les seves diferents cultures i religions, ja no en queden, ara tot és més uniforme. No cal pensar que eren ciutats multiculturalment …
Encara que editat per Desperta Ferro com història militar, jo trauria l'adjectiu de militar i el deixaria en història, en un context de guerra, això sí, però no és un llibre de grans operacions militars.
El que és fantàstic, i entenc que per això força premiat, és el retrat sépia d'un món, el final del llarg segle XIX en diuen alguns historiadors, d'imperis i comunitats multiculturals desaparegudes del centre i est d'Europa en què, i en això el llibre em sembla més original, ja s'anunciaven les neteges ètniques que la fi dels imperis Alemany, Habsburg i Rus van encetar i que va continuar a una escala encara més gran amb la Segona Guerra Mundial. De ciutats com Przemyśl amb una barreja de polonesos, ucraïnesos i jueus, cadascun amb les seves diferents cultures i religions, ja no en queden, ara tot és més uniforme. No cal pensar que eren ciutats multiculturalment idíl·liques, els seus problemes tenien, pogroms contra els jueus n'ocorrien cada cop que algú havia de pagar per alguna sequera o crisi econòmica, els ucraïnesos eren els "pagesos" analfabets menyspreats per tothom i qui no parlava alemany, la llegua de la cort de Viena, era un "terrone".
L'altre foto sépia es veu en les fortes diferències de classe entre tropa i oficialitat, i com de naturals i acceptades, no sense queixa, n'eren. Al final del setge de Przemyśl la tropa moria, literalment, de gana mentre no s'esmenta de cap oficials morts pel mateix, no parlem ja dels oficials superiors. Un cop rendits, els russos, els oficials russos és clar, van permetre que els oficials presoners viatgessin amb més de cent quilos d'equipatge i de rebre un sou en captivitat malgrat que no podien ser obligats a treballar. El percentatge de tropes morta en captiveri, per malnutrició i excés de treball forçat, multiplicà la dels oficials. Aquests van tornar a casa un cop acabada la guerra amb relativa normalitat, mentre que, en alguns casos, part de la tropa va trigar encara tres anys a arribar a casa un cop acabada la guerra.
Els grans discursos patriòtics eren molt adients per encoratjar la tropa, però un cop acabada la batalla els oficials d'un costat i l'altre es reconeixien com a iguals fos quin fos el seu origen.
Dit tot això, la crítica de Lawrence James que diu "Una obra mestra. Mereixedora d'esdevindre un clàssic en la història militar" al "The Times"!!, deu ser fruit d'una molt bona atenció rebuda de part de l'editorial en llengua anglesa.
