Reviews and Comments

Encara que editat per Desperta Ferro com història militar, jo trauria l'adjectiu de militar i el deixaria en història, en un context de guerra, això sí, però no és un llibre de grans operacions militars. El que és fantàstic, i entenc que per això força premiat, és el retrat sépia d'un món, el final del llarg segle XIX en diuen alguns historiadors, d'imperis i comunitats multiculturals desaparegudes del centre i est d'Europa en què, i en això el llibre em sembla més original, ja s'anunciaven les neteges ètniques que la fi dels imperis Alemany, Habsburg i Rus van encetar i que va continuar a una escala encara més gran amb la Segona Guerra Mundial. De ciutats com Przemyśl amb una barreja de polonesos, ucraïnesos i jueus, cadascun amb les seves diferents cultures i religions, ja no en queden, ara tot és més uniforme. No cal pensar que eren ciutats multiculturalment idíl·liques, els seus problemes tenien, pogroms contra els jueus n'ocorrien cada cop que algú havia de pagar per alguna sequera o crisi econòmica, els ucraïnesos eren els "pagesos" analfabets menyspreats per tothom i qui no parlava alemany, la llegua de la cort de Viena, era un "terrone". L'altre foto sépia es veu en les fortes diferències de classe entre tropa i oficialitat, i com de naturals i acceptades, no sense queixa, n'eren. Al final del setge de Przemyśl la tropa moria, literalment, de gana mentre no s'esmenta de cap oficials morts pel mateix, no parlem ja dels oficials superiors. Un cop rendits, els russos, els oficials russos és clar, van permetre que els oficials presoners viatgessin amb més de cent quilos d'equipatge i de rebre un sou en captivitat malgrat que no podien ser obligats a treballar. El percentatge de tropes morta en captiveri, per malnutrició i excés de treball forçat, multiplicà la dels oficials. Aquests van tornar a casa un cop acabada la guerra amb relativa normalitat, mentre que, en alguns casos, part de la tropa va trigar encara tres anys a arribar a casa un cop acabada la guerra. Els grans discursos patriòtics eren molt adients per encoratjar la tropa, però un cop acabada la batalla els oficials d'un costat i l'altre es reconeixien com a iguals fos quin fos el seu origen. Dit tot això, la crítica de Lawrence James que diu "Una obra mestra. Mereixedora d'esdevindre un clàssic en la història militar" al "The Times"!!, deu ser fruit d'una molt bona atenció rebuda de part de l'editorial en llengua anglesa.

El llibre és un recorregut per tots els planys de la filosofia occidental sobre la iniquitat dels valors crematistics de la societat i de com de prop n’estem de la fi del món, sense que aquest s’acabi de produir mai. De les poques coses interessants que l’autor afegeix de la seua pròpia collita, més enllà d’afegir els seus propis plors, és un breu anàlisi sobre un passatge de El mercader de Venecia de Shakespeare.

Nuccio dedica 170 pàgines a queixar-se de que els saber inutils, sense un valor pràctic immediat, perden terreny als estudis, a les universitats, als pressupostos del govern, a les prioritats de la gent, obsesionada en tot allò que els hi produeix un benefici immediat i en la acumulació de bens. En tota l’obra es desprèn l’adhesió de l’autor a l’ideal de la eudaimonia, del floriment humà mitjançant el millor i més perfecte exercici de la raó, obtingut mitjançant l’estudi i que ell feliçment practica.

La Hipocresia del llibre, crec, està en que Nuccio és queda aquí, no dedica ni un sol paràgraf a l’anàlisi de perquè aquest és l’estat de les coses, perquè el sistema social en el que ell viu i medra, com a acadèmic en diferents universitats, no permet que les persones puguin dedicarse a l’assoliment de les seves més altes capacitats i virtuts en benefici del reste de la societat, sols és dedica a la queixa superficial, a la defensa del seu hàbitat. Ell, com Francisco Umbral, ha vingut a parlar del seu llibre. Un "manifest" que podría haber publicat amb una llicència Creative Commons perquè així tots quedem assabentats del perill que corren les humanitats i que, tenint en compte que gran part del text no és seu, hagués sigut molt més elegant.

Finalment, resulta que, de l’edició d’Acantilado, n’han fet 23 edicions més amb grans crítiques. O jo no m’entero de res o la gent el compra per rentar la seva consciencia.

Els estats són una organització mafiosa en benefici d'una elit. Aquesta és la conclusió del llibre, tot i que sols ho menciona en una nota a peu de la pàgina. Encara no he decidit si és que la conclusió és la que volia escoltar, o bé que els seus arguments són correctes. El temps, i nous estudis ho diran. De moment em quedaré amb el meu, o seu, biaix cognitiu i aplaudiré amb les orelles. He llegit uns quants llibres sobre l'antic Pròxim Orient, sobre la domesticació i l'inici de l'agricultura i aquest és el més clar en les seves conclusions sobre l'inici de tot això plegat. Per posar un però, el to d'exclamació, a les primeres pàgines, sobre que incongruent era el relat "oficial" a la llum de les seves lectures, no sona elegant. Alguns dels fets ja fa temps que estaven en qüestió, sobretot el que el sedentarisme fos una conseqüència de l'agricultura, o que l'agricultura fos avantatjosa per als humans, en el sentit de proporcionar més i millor aliment. L'autor dóna la seva visió sobre gènesi, i els problemes, de l'estat, explicada d'una manera que no utilitza la idea força intuïtiva del camí del progrés que ens portà del "bon salvatge" fins a l'ésser civilitzat. La part que he trobat més interessant és la dedicada al control de la població, l'esclavatge i la guerra, és la que m'ha aportat més material desconegut. Un apunt vull fer per no espantar a possibles lectors: que comparteixi la idea que l'estat és una organització mafiosa, no vol dir que pensi que hem de llençar a la paperera el contracte social i tornar als boscos a recollir maduixes i caçar teixons, vol dir que calen "institucions" per a vetllar pel contracte social, però que l'estat no és la millor eina. El llibre NO és propaganda política.

Encara que costa una mica engrescar-se, el llibre és un exercici fascinant de lògica aristotèlica, amb l'ajuda d'unes bases científiques, sobre la gènesis de la consciència. Hi ha temes realment complexos que explica de forma brillant i entenedora. Vull dir, hi ha pensadors i científics que són incomprensibles i inescrutables, Nicholas Humphrey explica conceptes realment complexos de forma entenedora, fins al punt que et meravelles d'haver entès allò que t'ha explicat. Ara, no és el llibre que buscava. És un llibre sobre el naixement quasi biològic de la consciència, mentre el que jo buscava és un llibre sobre el naixement de l'autoconsciencia, del jo i el pensament simbòlic. Així i tot, l'he seguit llegint després d'adonar-me que no era el que buscava pel sol plaer de llegir les seves lògiques aristotèliques. Fent recerca, el llibre que busco, i que no tinc, és "La reconquesta de la consciència", també per Nicholas Humphrey. Si l'ha escrit tan bé com aquest, ho peta.