El llibre és un recorregut per tots els planys de la filosofia occidental sobre la iniquitat dels valors crematistics de la societat i de com de prop n’estem de la fi del món, sense que aquest s’acabi de produir mai. De les poques coses interessants que l’autor afegeix de la seua pròpia collita, més enllà d’afegir els seus propis plors, és un breu anàlisi sobre un passatge de El mercader de Venecia de Shakespeare.

Nuccio dedica 170 pàgines a queixar-se de que els saber inutils, sense un valor pràctic immediat, perden terreny als estudis, a les universitats, als pressupostos del govern, a les prioritats de la gent, obsesionada en tot allò que els hi produeix un benefici immediat i en la acumulació de bens. En tota l’obra es desprèn l’adhesió de l’autor a l’ideal de la eudaimonia, del floriment humà mitjançant el millor i més perfecte exercici de la raó, obtingut mitjançant l’estudi i que ell feliçment practica.

La Hipocresia del llibre, crec, està en que Nuccio és queda aquí, no dedica ni un sol paràgraf a l’anàlisi de perquè aquest és l’estat de les coses, perquè el sistema social en el que ell viu i medra, com a acadèmic en diferents universitats, no permet que les persones puguin dedicarse a l’assoliment de les seves més altes capacitats i virtuts en benefici del reste de la societat, sols és dedica a la queixa superficial, a la defensa del seu hàbitat. Ell, com Francisco Umbral, ha vingut a parlar del seu llibre. Un "manifest" que podría haber publicat amb una llicència Creative Commons perquè així tots quedem assabentats del perill que corren les humanitats i que, tenint en compte que gran part del text no és seu, hagués sigut molt més elegant.

Finalment, resulta que, de l’edició d’Acantilado, n’han fet 23 edicions més amb grans crítiques. O jo no m’entero de res o la gent el compra per rentar la seva consciencia.