Paperback, 176 pages
español language
Published Dec. 14, 2013 by Acantilado.
El oxímoron evocado por el título La utilidad de lo inútil merece una aclaración. La paradójica utilidad a la que me refiero no es la misma en cuyo nombre se consideran inútiles los saberes humanísticos y, más en general, todos los saberes que no producen beneficios. En una acepción muy distinta y mucho más amplia, he querido poner en el centro de mis reflexiones la idea de utilidad de aquellos saberes cuyo valor esencial es del todo ajeno a cualquier finalidad utilitarista. […] Si dejamos morir lo gratuito, si renunciamos a la fuerza generadora de lo inútil, si escuchamos únicamente el mortífero canto de sirenas que nos impele a perseguir el beneficio, sólo seremos capaces de producir una colectividad enferma y sin memoria que, extraviada, acabará por perder el sentido de sí misma y de la vida. Y en ese momento, cuando la desertificación del espiritu nos haya ya agostado, …
El oxímoron evocado por el título La utilidad de lo inútil merece una aclaración. La paradójica utilidad a la que me refiero no es la misma en cuyo nombre se consideran inútiles los saberes humanísticos y, más en general, todos los saberes que no producen beneficios. En una acepción muy distinta y mucho más amplia, he querido poner en el centro de mis reflexiones la idea de utilidad de aquellos saberes cuyo valor esencial es del todo ajeno a cualquier finalidad utilitarista. […] Si dejamos morir lo gratuito, si renunciamos a la fuerza generadora de lo inútil, si escuchamos únicamente el mortífero canto de sirenas que nos impele a perseguir el beneficio, sólo seremos capaces de producir una colectividad enferma y sin memoria que, extraviada, acabará por perder el sentido de sí misma y de la vida. Y en ese momento, cuando la desertificación del espiritu nos haya ya agostado, será en verdad difícil imaginar que el ignorante homo sapiens pueda desempeñar todavía un papel en la tarea de hacer más humana la humanidad.
Con un ensayo de Abraham Flexner
A pesar de que Ordine no puede evitar el tono académico, porque se percibe en sus ensayos para el gran público que están escritos como extractos de sus clases, me gusta la idea de que las universidades no pueden ser una agencia de formación para el mercado de trabajo.
Simplista, dicotómico, cero argumentos. Habla de las humanidades como si fueran buenas de por sí, como si estuvieran completamente desconectadas del resto de acontecimientos y fueran apolíticas o estuvieran siempre en el bando correcto. Percibir las humanidades como algo que puede separarse del resto de cosas, como un ejercicio teórico solo guiado por la inocente curiosidad, es una visión que solo pueden permitirse los más privilegiados.
Le pongo dos estrellas por el ensayo de Flexner, que al menos tiene un hilo argumentativo.
El llibre és un recorregut per tots els planys de la filosofia occidental sobre la iniquitat dels valors crematistics de la societat i de com de prop n’estem de la fi del món, sense que aquest s’acabi de produir mai. De les poques coses interessants que l’autor afegeix de la seua pròpia collita, més enllà d’afegir els seus propis plors, és un breu anàlisi sobre un passatge de El mercader de Venecia de Shakespeare.
Nuccio dedica 170 pàgines a queixar-se de que els saber inutils, sense un valor pràctic immediat, perden terreny als estudis, a les universitats, als pressupostos del govern, a les prioritats de la gent, obsesionada en tot allò que els hi produeix un benefici immediat i en la acumulació de bens. En tota l’obra es desprèn l’adhesió de l’autor a l’ideal de la eudaimonia, del floriment humà mitjançant el millor i més perfecte exercici de la raó, …
El llibre és un recorregut per tots els planys de la filosofia occidental sobre la iniquitat dels valors crematistics de la societat i de com de prop n’estem de la fi del món, sense que aquest s’acabi de produir mai. De les poques coses interessants que l’autor afegeix de la seua pròpia collita, més enllà d’afegir els seus propis plors, és un breu anàlisi sobre un passatge de El mercader de Venecia de Shakespeare.
Nuccio dedica 170 pàgines a queixar-se de que els saber inutils, sense un valor pràctic immediat, perden terreny als estudis, a les universitats, als pressupostos del govern, a les prioritats de la gent, obsesionada en tot allò que els hi produeix un benefici immediat i en la acumulació de bens. En tota l’obra es desprèn l’adhesió de l’autor a l’ideal de la eudaimonia, del floriment humà mitjançant el millor i més perfecte exercici de la raó, obtingut mitjançant l’estudi i que ell feliçment practica.
La Hipocresia del llibre, crec, està en que Nuccio és queda aquí, no dedica ni un sol paràgraf a l’anàlisi de perquè aquest és l’estat de les coses, perquè el sistema social en el que ell viu i medra, com a acadèmic en diferents universitats, no permet que les persones puguin dedicarse a l’assoliment de les seves més altes capacitats i virtuts en benefici del reste de la societat, sols és dedica a la queixa superficial, a la defensa del seu hàbitat. Ell, com Francisco Umbral, ha vingut a parlar del seu llibre. Un "manifest" que podría haber publicat amb una llicència Creative Commons perquè així tots quedem assabentats del perill que corren les humanitats i que, tenint en compte que gran part del text no és seu, hagués sigut molt més elegant.
Finalment, resulta que, de l’edició d’Acantilado, n’han fet 23 edicions més amb grans crítiques. O jo no m’entero de res o la gent el compra per rentar la seva consciencia.
