This link opens in a pop-up window
Aquest recull té dues parts ben diferenciades: la primera és un grapat d'assajos explicant el conte com a gènere literari amb personalitat pròpia; i la segona és un reguitzell de contes que, més o menys, exemplifiquen l'explicat a la primera part. Això fa que aquest llibre en conjunt sigui molt interessant (amb alts i baixos a la part dels contes, com és d'esperar).
![Vicent Andrés Estellés: OBRA COMPLETA [I] (català language, Tres i Quatre)](/images/covers/34259678.jpg)
La poesia d'Estellés està plena de vida, la seva, encara que parli sovint de la mort. I llegir-lo ha estat com una conversa amb un bon amic, que et parla i fa confidències a cau d'orella. És una delícia de llibre, el primer de l'obra completa. I quedo amb ganes de més.
La poesia de Felícia Fuster és tota ella una metàfora, una rere l'altre, sense acabament. És impossible d'interpretar literalment, però tampoc n'hauria de ser l'objectiu en cap poema: L'incomprensible ens acompanya en tot moment durant la lectura i no ens permet dir allò de ho he entès, però ja està bé que la poesia també serveixi per desentendre's. Música molt agradable feta de paraules, així és la poesia de Felícia Fuster.
Sovint la vida és un poema, però fer un poema de la vida ja no és tan freqüent. I la Dolo Beltrán ha escrit una trajectòria vital en forma de llibre de poesia que, com la vida, de vegades rima i altres no. Un immens plaer de lectura i una meravella d'obra, adornada a més amb il·lustracions de la pròpia autora, que enriqueixen l'experiència.
Explica la contraportada del libro: «Es mentira que ésta sea una novela sobre la muerte, sobre la experiencia de estar muerto o sobre la memoria de los difuntos, aunque algo de eso haya. No es mentira que este simulacro de vida sea una gran novela en la que la realidad y la ficción se entreveran para acercarnos a la verdad, y un relato que reflexiona sobre el arte de narrar el pasado —el arte, el juego de contar mentiras— y una subyugante novela sobre la credulidad, sobre las relaciones humanas y las mentiras que las anudan, sobre los ritos y los mitos, sobre la textura sentimental de la que estamos hechos.» Lo cual es una verdadera mentira o una mentira verdadera, pues el orden de los factores no altera el engaño. Pero para que quede claro: Mentira, la novela de Enrique de Hériz, es una novela estupenda, magistral, fantástica, …
Explica la contraportada del libro: «Es mentira que ésta sea una novela sobre la muerte, sobre la experiencia de estar muerto o sobre la memoria de los difuntos, aunque algo de eso haya. No es mentira que este simulacro de vida sea una gran novela en la que la realidad y la ficción se entreveran para acercarnos a la verdad, y un relato que reflexiona sobre el arte de narrar el pasado —el arte, el juego de contar mentiras— y una subyugante novela sobre la credulidad, sobre las relaciones humanas y las mentiras que las anudan, sobre los ritos y los mitos, sobre la textura sentimental de la que estamos hechos.» Lo cual es una verdadera mentira o una mentira verdadera, pues el orden de los factores no altera el engaño. Pero para que quede claro: Mentira, la novela de Enrique de Hériz, es una novela estupenda, magistral, fantástica, y no miento.
PD: Al final de la página 173 de la edición de tapa dura (635 páginas) dice que «Miguel es Amkiel»… Qui tingui orelles que hi senti. 😉