Les palmeres salvatges

Després de l’aventura amb El brogit i la fúria m’he tornat a arriscar amb Faulkner amb aquest llibre i el cert és que m’ha agradat força, també. Aquí la novetat narrativa, i feina pel lector, consisteix en intercalar un capítol d’un relat (Les palmeres salvatges) amb un altre de ben diferent, El vell. No tenen res a veure l’un amb l’altre, jo pensava que al final confluirien, però no, són completament independents; fins i tot El vell es va editar en un volum apart en vida de l’autor i no va passar res.

Parlem de Les palmeres salvatges. Es tracta d’una història d’amor entre un home pusil·lànime i una dona casada i amb dues filles d’un caràcter molt fort. L’home, que ha estudiat medicina i podria exercir de metge, intenta mantenir el millor possible la dona fent tota mena de feines i arrossegant-se per tots els Estats Units, fins i tot treballa en una mina de Utah durant un hivern fredíssim. La relació entre ells dos és bona, s’estimen, però hi ha alguna cosa que no acaba de funcionar i que esclata quan ella queda embarassada i no vol la criatura. Aquí comencen els problemes i s’esgarria la cosa.

L’altre relat, El vell pren el títol del nom popular amb què els riberencs es refereixen al riu Mississipi ja que l’acció passa literalment al riu durant una gran crescuda. Un presoner és enviat en una barca a rescatar una dona i un home que esperen ajuda dalt les teulades, però la força de l’aigua i la imperícia del presoner fan que només pugui recollir la dona, que està embarassadíssima, abans de ser arrossegats amb el bot quasi fins el mar. Ell és tossut, molt tossut i fa el que pot per ajudar la dona en el part i a sobreviure mentre recorren el camí de retorn riu amunt. Així, treballa a jornal, caça caimans amb un francès amb qui amb prou feines s’entenen, fuig dels trets dels policies i quan, finalment, retroba el comissari que l’envià amb la barca es lliura i li diu: aquí teniu la barca que em vau deixar i la dona que havia de recollir, però el que no hi ha hagut manera de trobar és l’home. Aquest fet inesperat, després de les peripècies que han passat, ens arrenca un somriure tot pensant: mira que n’era de fàcil escapar-se i emprendre una nova vida, però ell no, ell tossut que tossut torna i es lliura. No explico el final per no espatllar-ho, però no és gens còmic i ens mostra la podridura dels estaments oficials.

Per què els va anar alternant l’autor? Ni idea, jo crec que en Faulkner era prou bo com per fer narracions lineals, però que no volia. Volia fer treballar al lector i que no se li endormisqués. La narració és trepidant en alguns casos o fluïda en d’altres, segons demana l’acció de cada moment i és aquí on es veu la traça de l’autor. El llenguatge és ric i precís i es nota la bona mà del traductor Jordi Arbonés en la línia del català d’en Pedrolo.