L'ull de la ment

Sacks ens torna a delectar amb el seu inimitable estil de popularització de la ciència: des d'una perspectiva analítica centrada en casos individuals, atenent a gairebé cada detall de la relació metge-pacient, l'autor circula pel procés inductiu fins a "elevar-se" cap a la generalitat sobre, en aquest cas, la neurologia de la visió. També hi ha un tema que ho cobreix tot: és el que el flama imatgeria visual. Aquesta seria la capacitat de les persones de conformar imatges vívides del món amb els ulls tancats o quan la capacitat de visió està limitada o absent. Per al qual fora professor de neurologia clínica i psiquiatria en la Universitat de Columbia, la visió no sols ens permet veure, sinó ser. Però fins a quin punt? A pesar que els problemes de visió afecten aspectes tan importants com les habilitats de lectura, reconèixer les cares o percebre l'espai en tres dimensions, fins i tot sense veure, es pot un comunicar. És per això que Sacks parla de la importància del llenguatge, la visió i les experiències subjectives i de com les descrivim. No sempre els ulls juguen un paper essencial i el cervell té la suficient plasticitat com per a, en determinats casos, donar-nos suport o suplir part de les mancances fisiològiques dels nostres òrgans sensorials.

La llista de pacients va des de casos com el d'una dona anomenada Lilian, que malgrat no distingir les notes musicals continua tocant el piano de memòria gràcies al record topogràfic de l'instrument el qual conserva perfectament, fins al d'un professor de religió a Anglaterra, anomenat John Hull, un professor de religió que va perdre la visió d'un ull amb disset anys, va quedar cec total als 48 anys i va descriure la seva experiència en el llibre Veure en la foscor. Hull mai va arribar a desenvolupar una imatgeria visual forta i, de fet, va anar perdent aquesta capacitat amb el temps. No obstant això, altres pacients dels quals parla Sacks en l'assaig "l'ull de la ment" van desenvolupar fins a tal punt la capacitat de representar el món en la seva ment que arribaven gairebé a manejar-se autònomament per a resoldre problemes que necessitaven de la visió, simplement perquè reproduïen l'objecte o l'espai en la seva ment.

Potser una de les peculiaritats de l'estil de Sacks és quan ell mateix es converteix en pacient. En l'assaig titulat "Persistència" ens parla de la seva experiència amb el càncer, en concret, amb un melanoma en la retina. Descriu els canvis que es produeixen diàriament, els seus dubtes, les seves pors i les seves motivacions per a seguir endavant. En tots els casos que relata ressalta la capacitat d'aquestes persones per a compensar la seva ceguesa desenvolupant una enorme capacitat de la imatgeria visual i de les descripcions visuals gràcies a la capacitat evocativa i figurativa del llenguatge.

Com ocorre això? Se sap que el cervell és capaç de dur a terme canvis radicals com a resposta a una privació sensorial: "cada vegada hi ha més proves de les interconnexions i interaccions extraordinàriament riques de les àrees sensorials del cervell". Així, dins del cervell algunes àrees de l'escorça visual poden reassignar-se i utilitzar-se per a processar el so i el tacte. Amb aquesta reassignació l'oïda, el tacte i els altres sentits poden adquirir una hiperacuidad, o hipersensibilitat, que una persona que veu no pot arribar a aconseguir. Resultaria difícil per tant dir que alguna cosa és purament visual, purament auditiu o purament tàctil.

"Es dona aquí una deliciosa paradoxa que soc incapaç de resoldre: si existeix de fet una diferència fonamental entre l'experiència i la descripció, entre el coneixement del món directe i mediat, com és que el llenguatge pot ser tan poderós? El llenguatge, la més humana de les invencions, possibilita alguna cosa que, en principi, no hauria de ser possible. Permet que tots nosaltres, fins i tot els cecs de naixement, vegem amb els ulls d'un altre".