Nosaltres, els valencians

Una particular història del País valencià. Una història que ja naix esbiaixada. Fuster considerà als «moros» com a una entitat que no formaria part dels valencians al considerar als valencians només als descendents dels pobladors catalans que tornaren a la vida bona part del litoral del país. Tampoc considerà valencians als repobladors aragonesos que es feren amb el control de les terres de La Serrania, de les terres de Sogorb i d’alguns indrets de l’interior de Castelló. Tampoc considerà valencians als murcians i castellans que poblaren les terres del sud i de l’interior de València i Alacant en successius esdeveniments històrics. I afig, el pensador de Sueca, que aquest naixement «mestís», «xarnego» de la societat del Regne de València seria una de les raons que l’impediria en el futur constituir-se en un poble fort capaç de fer paleses les seues demandes.

Els errors tenen sempre un origen complex, però la història carlista i falangista de l’avi i del pare de Fuster, sent ell mateix cap regional de falange durant un temps durant el franquisme, explica aquesta preferència per concebre pobles «purs» com a prerequisit de nacions fortes capaces de situar-se a l’escenari internacional. Pots ser no hi haja millor exemple de poble mestís fort —tan fort que ha sigut capaç de dominar el món durant casi tot el segle XX— com el poble estatunidenc. També n’és un exemple de deriva sociològica deguda a una determinada, y particularíssima, concepció de l’esser humà derivada de la religió (o religions) preponderant a les escenes de poder al seu sí, però aquest és un altre tema. Hi ha innumerables exemples de nacions xarnegues que han estat poderoses i han desenvolupat durant el segle XIX un esperit nacional poderós.

Les altres variables que desplega Fuster en aquest assaig clàssic sobre la inexistència d’un nacionalisme valencià fort son: I) l’estructura de propietat de la terra establerta durant la conquesta realitzada per Jaume I, i II) la subrogació de l’incipient capitalisme al Regne de València del segle XVI als interessos castellans i centralistes per causa de la conquesta dels territoris de la Corona d’Aragó a la península ibèrica a principis del segle XVIII. El primer factor vindria donat per la naturalesa feudal de bona part de les propietats a l’interior del Regne de València (per tant propietats que es centraven en una producció de supervivència i poc, o res, centrada en la venda d’excedents al mercat) que amb el temps no produiria una burgesia rural forta, i el fort pol mercantil i burgés que suposà València al llarg de tot el segle XIII-XIV. Els segles van retirar poder a la València Cap i Casal en front del poder dels Àustries i escapçà el seu potencial capitalista. Fuster arriba a parlar de ciutat Hanseàtica capaç, per tant, d’haver generat al seu voltant un entorn talasocràtic. El somni ucrònic de Fuster, no explicitat al text, pot se fora que València fora l’Atenes grega o la Lübeck de la Lliga Hanseàtica que convertira a la Corona d’Aragó en la tercera talasocràcia de la història. Qui sap! El segon factor, que s’agreuja després de la batalla d'Almansa, però que ja havia començat a funcionar mitjanant un buidatge en la practica dels Furs del regne, consistí en el gir de la feble burgesia del regne cap a la capital del ja Estat espanyol: negocis a Madrid, política a Madrid inclús afegint-se als engranatges dels partits capitalins, capital destinat a la compra de terres i no a la creació d'indústria valenciana, etc.

Tot açò, ja des del segle XV amb el canvi de casa real a Castella i Aragó, va anar produint una castellanització, primerament de la noblesa i la cort, que començà a girar al voltant de Toledo (Madrid després), i que després de 1707 s’inicià el procés a la resta de la població. Mirant el procés a Aragó, on varen assimilar-se d’una manera inclús més forta, dient que la seua pròpia llengua, l'aragonès, era castellà i mirant el procés al Principat, u pot veure que la causa última, sociològica, va estar en el gir de les elits cap a la seu de la corona del Àustries (Toledo-Madrid) i no en cap altra variable (Fuster posa el focus al mestissatge del Regne de valència). Al principat, per la seua propia composició en base a comptats, baronies i altres figures nobles, no es va configurar una Cort típicament medieval. És un cas similar al cas Escocès. La diversitat va fer que la Cort fora més «horitzontal» i no depenguera tant d’una figura que, en canviar-se, poguera canviar-ho tot. Açò és el que va passar el Regne de València i al Regne d’Aragó. L’ecosistema del català va poder replegar-se sobre sí mateix al Principat, mentre que el català al Regne de València sofrí un procés de centrifugació, que començà per les elits i acabà al poble ras. Igualment ocorregué al Regne d’Aragó, amb un procés encara més accelerat. Ambdós processos van esser accelerats pel provincianisme impulsat, d’una banda per la poca altura de mires de la burgesia, i d’altra banda pels processos afrancesats d’administració local i provincial que produïren centres administratius artificials que competien amb els centres socials i econòmics històrics.

Al final del seu assaig Fuster parla de l'escassesa de la nostra renaixença en comparació al cas català. La principal virtut que trobe al llarg de tot l’assaig, i principalment allò que respecta als segles XVIII-XX és la capacitat de l’autor de glosar bona part dels autors valencians històricament rellevants. Açò en termes historiogràfics ja em sembla útil. També el recull de fets històrics i d’algunes anàlisis sociològiques son realment explicatives d’allò que ens ha passat als valencians. Malauradament la insistència en el «mestissatge» com a falla del nostre poble és una rèmora difícils de traspassar. Hi ha una màxima euskaldun que diu que els fills dels castellans emigrats a Euskalherria durant els diferents processos d’industrialització del nord peninsular han estat el foc de les revoltes, del sindicalisme i de la lluita armada. El mestissatge i el xarneguisme son la font de nova saba revolucionaria. Els pobles «essencialment purs», per contra, cauen en els pitjors dels reaccionarismes. Així, al menys, pareix que la història ens diu que es comporten les societats ètnicament uniformades.

Tot plegat Nosaltres, els valencians és un clàssic d’obligada lectura per a comprendre'ns.